PRIMERA SETMANA A MONTERO

Cadascuna de nosaltres ens imaginàvem la població, les cases i la manera de viure de Montero de formes diferents, però totes coincidim en que ens ha xocat la manera en que estan fetes les cases, les poques comoditats que tenen… però, reflexionant i convivint uns quants dies amb ells, hem vist que amb els seu clima, és lo just i necessari, i que com no han viscut res més, se’ls veu bé.

Amb el que no se’ls veu bé és amb l’autoestima, les relacions entre pares i fills encara són molt primitives, el masclisme viu en la majoria de les cases igual que l’alcoholisme.

Després de veure això, hem vist clar perquè estem aquí.

Abans quan ens preguntàvem que anàvem a fer a Perú els hi responíem que sobretot anàvem a aprendre d’ells, a obrir la nostra ment i ajudar amb el que poguéssim, fent xerrades i/o anant a les postes de salut, però això últim no ens ho crèiem del tot. Ara veiem que si, que estem fent un “compartir” com es diu aquí. Tot i així sentim que rebem més del que aportem.

No ha calgut que passés ni una setmana perquè en sentim com a casa, còmodes amb la gent que ens envolta, amb el poble i amb la parròquia que és on dormim. A les 6pm ens anem a casa on tenim la sort de comptar amb una terrassa enorme, on aprofitem per preparar les xerrades i passar l’estona.

A tot arreu on anem ens acompanya la Hermana Pietrina; una crack de dona. Ens ho te tot organitzat i quan sens ha presentat algun problema ens l’ha solucionat d’immediat. Ens riem molt amb ella.

També ens sentim molt còmodes amb Doña Hilda i la seva família. Doña Hilda és la que ens acull a casa seva per fer el “desayuno, almuerzo y cena”. I s’ha de dir que ens cuida molt bé. Teníem la perspectiva de que ho passaríem pitjor amb el menjar però al contrari, gaudim amb el que ens ofereix.

Ens preocupa arribar aquí un mes a casa i no tenir el programa “CBT Combate, la unión de las fuerzas” que ens acompanya a cada sopar. Vam començar dient: quina parida de programa! Perquè ens han de posar això? (menys a la marta que li encantava i fins i tot es coneixia els participants) i ara, estem totes enganxades.

També quan vam arribar, al veure que les netes de Doña Hilda (de 8 i 12 anys) eren tant tímides, ens hem anat esforçant perquè es sentissin còmodes amb nosaltres i ho estem aconseguint. Ahir li vam dir a la Zuleyka (la neta de 8 anys) que els hi digués als seus amics que per la tarda (aprofitant que la teníem lliure) faríem jocs a la Plaza de Armas i que s’animessin a vindre.

Va ser tot un èxit!!

Al principi quan eren poquets vam pintar amb guixos una xarranca al terra i els hi va agradar molt. Després d’aconseguir més nens, vam jugar a fet i amagar, al STOP, al mocador, al pilla pilla…hauríeu d’haver vist tots els nens perseguint a la Eva… quin riure! I per rematar la tarda vam treure les pintures de cara i van al·lucinar . Tots es volien pintar. Quan ja s’estava fent fosc ens vam asseure i els hi vam ensenyar fotos de Barcelona i vam deixar que ens preguntessin de tot. Al final no volien que marxéssim. Vam quedar que diumenge faríem més coses al camp de futbol. Se’ns dubte, la millor tarda fins ara.