Primera setmana a Huarmaca!

Vam arribar a Huarmaca i el dilluns mateix ja vam marxar a la Sierra amb el Padre i en Tomàs, amb la intenció de quedar-nos una nit fora. No sabíem molt bé amb què ens trobaríem ni el que aniríem a fer, ja que va ser tot molt ràpid i improvisat.

Després d’un llarg i complicat camí de terra vam arribar a la Loma, un poblat molt apartat de Huarmaca. Allà el grup ens vam separar; el Tomàs, la Júlia i la Natàlia s’hi van quedar, mentre la resta del grup vam seguir fent camí més a munt, cap a un altre poblat anomenat Shain.

Aquest últim era encara més pobre i apartat, i l’aldea es basava en 10 cases comptades, una escola de primària amb dues classes (alumnes de 3 a 6 i de 6 a 12 anys) i la parròquia. L’objectiu del viatge el vam començar a entendre quan el Padre va entrar a una classe i nosaltres a una altra, doncs havíem vingut a parlar per una banda, de salut, hàbits saludables i sobre l’autoestima; per altra banda, el Padre venia a fer missa i xerrades de tipus més espirituals.

A nosaltres com a infermers, ens va sobtar molt l’ambient amb el que ens vam trobar. Els nens i nenes eren tímids i els costava participar durant la xerrada. Intentàvem arrancar les paraules i interaccionar amb ells. Crèiem que preguntant sobre què saben de salut la resta fluiria sol, però va costar molt.

En canvi, en el poblat de la Loma es trobaven els alumnes de secundària i allà va ser més fàcil la xerrada. Mostraven molt interès en aprendre i saber sobre els temes que instauràvem i la dinàmica va ser diferent, en aquest cas millor.

El que no va costar gens amb els més petits va ser jugar, compartir cultures, cantar… Ens vam adonar que eren nens que probablement mai haurien vist a ningú més que ells i que el que tenien més ganes de saber era d’on veníem i què hi ha a Barcelona. Tot i així, vam aprofitar per alternar una mica i introduir la importància que té la higiene, la bona alimentació, el descans…també l’autoestima que ha de tenir cadascú i el respecte cap als companys. Creiem que el missatge va arribar molt bé.

Com veieu, tot això va passar ja el primer dia que vam arribar. Va ser molt impactant i intens de viure, ja que ràpidament ens vam haver d’adaptar a les seves condicions i costums. Vam menjar i dormir en llocs on no hauríem estat mai i l’experiència va ser impressionant i inoblidable.

Des de llavors sempre ens estem preguntant qui aprèn més de qui perquè a vegades se’ns han escapat consells que a ells els fa 0 falta i que segurament, els fem perquè potser haurien d’anar més cap a nosaltres. Per exemple, recomanar-los fer exercici? Que han de fer exercici per estar sans i forts? Si cada dia caminen una hora o dues per anar a l’escola o per anar al camp de futbol!

Al dia següent, dimarts, ja tornàvem cap a la parròquia, però abans faríem una altra parada a dos poblats més, també en els dos grups per separat: Laguna de Paltama i Molulo. Aquests ja tenien una mica més de recursos i les seves condicions eren probablement més favorables. La majoria de les cases estaven en millor estat i moltes tenien serveix higiènics propis que un programa de l’estat els havia proporcionat per tal de millorar la higiene d’aquestes poblacions.

Vam veure que aquests poblats presentaven exactament el mateix que els anteriors: cases, un de camp de futbol, una parròquia i l’escola. Res més. El tracte a Laguna de Paltama també va ser excel·lent, ens oferien tot el que podien des de tota la humilitat que pot arribar a existir. Són persones que viuen com poden i almenys no passen gana perquè el seu menjar es basa amb el que tenen (gallines, horts, cabres..). A més, els nens tenen educació, que ja és molt, i el pagament anual no arriba als 3 euros.

En el cas del poblat de Molulo, ens vam trobar un ambient més trist i carregat de desconfiança. Ens van explicar que aquestes zones havien estat més afectades pel terrorisme del “Sendero Luminoso”, que tot i haver estat radicalitzat avui dia, encara es podien palpar  restes del trauma pel que van  haver de passar. És per aquest motiu, que no ens vam trobar tan acollits i benvinguts com a altres poblacions, però tot i així, gràcies a en Tomàs i el positivisme que vam intentar aportar va acabar sent un dia bastant profitós.

Hem viscut mil anècdotes que ens les guardem per nosaltres, però creiem que amb tot això que us estem explicant podeu imaginar-vos com ho hem viscut nosaltres com a cultura diferent que som.

Una anècdota que voldríem compartir és que en el moment de tornar cap a la parròquia el mateix dimarts a la nit, ens vam trobar que a mig camí un camió s’havia enfonsat en la terra i això impedia que altres vehicles poguessin continuar el trajecte. Això ens va passar cap a les 22h i vam haver de recular i fer una altra nit fora. Per a què us feu una idea, seria el tercer dia que no ens dutxàvem i que per si fos poc, estàvem bruts de la sorra i pols que desprenia el camí. Va arribar un moment que ja no teníem manies de res, ens ho vam prendre amb humor i va acabar sent divertit i tot.

L’endemà, que ja teníem moltes ganes de dutxar-nos (encara que fos amb aigua gelada), ens vam trobar que el camió seguia allà, doncs vam aprofitar per visitar un altre poblat encara que arrosseguéssim tot el cansament acumulat. Aquest cop vam anar tots junts i ens vam trobar una escola molt ben cuidada i gairebé nova. Va ser molt fàcil parlar amb ells i fer les xerrades d’autoestima, violència de gènere i salut mental. Eren alumnes que estaven acabant la secundària i estaven força familiaritzats amb aquests temes. Les activitats preparades van sortir estupendament bé i nosaltres cada vegada sentíem més satisfacció personal.

Quan per fi van aconseguir treure el camió del camí vam tornar cap a la parròquia i el primer que vam fer només arribar us ho podeu imaginar perfectament…

Ahir dijous va ser el dia del professor i aquí va ser festiu. Vam aprofitar per descansar una mica i anar en busca d’internet per donar senyals de vida a la família i amics. També vam fer una mica d’exercici perquè, sincerament, l’arròs ens estava començant a inflar per tots costats i inclús vam fer un partit de bàsquet amb alguns nens i nenes de Huarmaca!!

Com a conclusió d’aquests intensos dies que hem viscut podem afirmar i amb força la frase de LA REALITAT SUPERA LA FICCIÓ.

Ha estat una experiència maquíssima de viure i que no ens l’esperàvem tan així. Com a grup ens estem recolzant molt i estem fent exactament el que sempre hem volgut. Sobretot amb en Tomàs, ens estem sentint molt segurs i cuidats.

Esperem que us haguem pogut transmetre la nostra experiència viscuda fins ara i si us plau, sigueu conscients de la sort que tenim…Hi ha persones que viuen amb molt menys que nosaltres i aquí estan, amb un somriure de costat a costat i oferint tot el que tenen a la gent que els visita. Els fa molt feliç que se’ls tingui en compte.

Moltes gràcies, “sus majestades”.

Seguim!!!